dijous, 10 de maig de 2007

La iaia Ninona

Una llarga escala separa el món del “colomar”. Tres trucs al timbre i el mot “ninona” ressona en setanta-dos esglaons. L’olor de fusta de la d’abans (de la que no coneix Suècia), olor de terra i adob, olor d’estany fos, i de feltre gastat, olor de colònia de senyor i de laca, el so d’una melodia al piano, i la ràdio de fons. El sol que traspassa les portes de vidre i la iaia que surt de la cuina portant essències de llorer, de ceba sofregida, de carn trinxada i de mil secrets que ella mateixa oblidava i retrobava cada cop que es posava als fogons. “Ai, la meva reina!” precedia una bona tanda de petons sonors i alguna pessigada al cul. Persianes baixades per combatre la calor (“i quina calor!”), fotos de familiars estranyament joves, la butaca de l’avi, el sofà de la resta, els coixins per l’esquena, la xinesa que aguanta el llum, el “cuarto” de cosir, el pot dels meus estalvis i el de les llaminadures. L’“Un, dos, tres”, el “Saber y Ganar”, la Gemio, l’Otero, el Constantino Romero, “El coche fantástico”, “L’Equipo A”, les campanades d’algun any, “Martes y Trece”. Les primeres punxades amb una agulla, els vestits per les nines, bufandes de pocs centímetres i coixinets amb agulles de cap. Retalls de revistes per tota la casa: remeis casolans, milers de receptes i trucs per les plantes. I milions d’anotacions en trossets de paper, llibretes i calendaris, que han acabat conformant un dietari de la seva vida. Poemes catalans llegits a dues veus a primera hora del matí dins un llit que havia escoltat Jimi Hendrix. La veu de la iaia entonant “La mare” i “Pel teu amor” de Dyango, com a banda sonora dels meus somnis, amb els peus embotits en peücs. Estius de macarrons i piscina, de molles de pa sec a La Bassa, de bicicleta i galetes amb “xacolata”. Migdies escolars d’àpats copiosos i berenars no aptes per a diabètics.
Dolors secrets que rarament sobreeixien però que més endavant m’han ajudat a comprendre-la. Ulls de cel mediterrani, pestanyes emprenyadores i barbeta de Ca’l Bufó. Cames pesades que només l’aigua va saber alleugerir amb entreteniment i esperit de superació. Ai, iaia... la vida és irònica: tu vas venir a patir-la però ella t’ha ensenyat que havies de marxar disfrutant-la.

dimecres, 2 de maig de 2007

"De la biofilia a l'ecocidi"

((extret d'un article de Jordi Bigues a ADN 02/05/07))

BIOFÍLIA:
l'estima per allò que és viu
ECOCIDI:
pèrdua de la biodiversitat (on rauen possibles recursos per curar enfermetats conegudes i per conèixer); s'estima que s'han descrit 1'7 milions d'espècies quan n'hi ha, com a mínim, 30 milions.

CALCULA

De continuar amb els nivells actuals de cosum, la meitat de les espècies que habiten al planeta desapareixeran a meitats de segle. Són moltes les amenaçades, pels volts de les 16.000 estan a punt d'extingir-se.

REDUEIX
Ser bioner, pioner de la vida, permet gaudir del coneixement i patir per la conducta humana. No resignar-se comporta predicar amb l'exemple, sense caure en l'obsessió.

COMPENSA
Si bé allò petit és bonic, allò bonic també s'ha de convertir en poderós. Una acció aïllada, sempre que estigui connectada, pot esdevenir, com l'efecte papallona, en una gran ventada a les antípodes de l'aleteig. Les bones pràctiques amb exemples glocals, es converteixen en una acció local amb valor global.