dijous, 21 d’agost del 2008

REDES "El futuro: la fusión del alma y la tecnología"




Hi ha creients (en alguna divinitat, s'enten) que opinen que l'avenç de la tecnologia ens allunya cada vegada més de Déu i d'allò que podem aprendre d'ell/a. Jo em sorprenc a mi mateixa donant-los la raó...
Em sorprenc i no em sorprenc, perquè combrego amb postulats del cristianisme, del budisme i probablement de l'islamisme si el conegués, i per tant fa temps que he deixat de sentir llunyanes les religions, per molt que no en professi cap en concret. I és que les meves creences eclèctiques són ben sentides, però ni jo mateixa puc assegurar que les segueixi religiosament tota la vida.
Però, el que deia, és que veient un reportatge així jo també sento un cert temor a allò en que s'acabarà convertint l'ésser humà. I no precisament davant la part de la nanomedicina (la sola idea d'imaginar els meus pares amb 100anys em fa ben feliç). Em fascina la tecnologia, la valoro i l'introdueixo gratament en la meva vida, però no deixo de ser conscient de cap a on em porta. Tenir Internet, tres línies telèfoniques incorporades les 24h, webcam, avions i trens d'alta
velocitat, m'ha fet creure que allunyar-me del meu niu per perseguir somnis és més senzill. Però l'autèntica realitat emocional passa factura cada cert temps, i et recorda que anímicament segueix essent tan complicat com a l'edat mitjana. A través de les tecnologies de la comunicació reps informació, però no has viscut els esdeveniments que l'han generada. Mitjançant els avions et desplaces d'un lloc a l'altre i veus llocs i persones, però et costa percebre-ho amb intensitat perquè el teu jo (cervell, cos, ànima) no ha processat el brusc desarrelament espai-temps, i quan tornes a casa, et sembla que ho has somiat.
Per què un somni? Perquè amb prou feines existeix al meu cervell... els meus sentits, la meva pell quasi no han pogut registrar-ho i tinc la sensació de que no ha estat real. Perquè probablement mentre el meu cos era allà, el meu cervell estava processant altres coses i no feia cas dels estímuls olfactius ni tàctils... amb prou feines dels audiovisuals (desgraciadament constantment sobreestimulats).
Quan sento aquest divorci entre el cervell i el cos, em sento menys humana, perquè em sento menys animal i menys en comunió amb la meva biologia, i per tant amb la natura. I m'escapo a espais verds amb animals i no serveix de res per tan poca estona, però serviria si ho fes una setmana o per sempre...
A part de la reiterada crisi com a animal humà, pateixo la crisi humanista. Les generacions futures, filles d'aquest avenç exponencial dedicat exclusivament a facilitar i a celeritzar, s'ho imaginen tot així: ràpid, senzill i rebutjable. Però resulta que a la natura la majoria de les coses són prolongades en el temps (que no lentes), complexes (però aparentment senzilles) i totalment reutilitzables (no pots menysprear res). Si al reportatge Kurzweil prediu la colonització d'altres planetes un cop exhaurit el nostre, no deixo de sentir una gran pena per aquest ésser humà ingrat que només busca l'erotisme de desafiar els seus límits, i que no s'adona que allunyant-se de la mare Natura (de Déu o com vulguis dir-n'hi) s'allunya també dels seus congèneres i s'aboca a un pou de frustracions. Jo crec que cap tresor galàctic podrà comparar-se mai amb el goig de la comunió entre dues o més ànimes davant d'un cafè, la suor després d'un partit de bàsquet, o les pessigolles del bigoti d'un gat de bon dematí... sóc d'aquells milions de persones que no hem conegut el sabor d'una poma acabada de collir d'un pomer salvatge i d'alguna manera o altra en tinc la recança dins.
Amb tot això no pretenc criticar l'evolució, que és cosa innata també en la natura, però la nostra sí que me la miro des d'una posició més que escèptica, i en la frase de Kurzweil "L'espècie humana és aquella que busca anar més enllà de les seves limitacions; encara que canviem o evolucionem el nostre substrat biològic, seguirem essent humans" no hi trobo res més que la constatació de que tant avenç ens acabarà anant gros. ¿Arribarà el dia en que a la nostra ànima humana li semblarà normal demanar consell a un holograma de la nostra mare morta, que reaccionarà exactament igual que ella, perquè serà la còpia de seguretat de la seva personalitat? ¿Aquesta possibilitat ens farà més feliços o haurà aniquil.lat l'estímul de la vida, que és la probabilitat absoluta de morir? ¿Estimarem amb la mateixa intensitat si portem un backup de la nostra parella al nanopendrive?

Si és que... ben mirat, estic totalment a favor de l'evolució. Deixem-nos de pedres-calculadora i que arribi d'una vegada la igualtat de sexes i de condició, erradiquem la riquesa (qui cony necessita iots i desenes de sabates per ser feliç?!), obrim portes a la poligàmia, dissenyem la jornada laboral realment fructífera, establim un modus vivendi ecològic i esforcem-nos per descobrir als infants que l'autèntica diversió és al jardí, i no en els comandaments de la Wii.
Què? No hem quedat que ens apassiona depassar els nostres límits?