Contradiccions

http://www.sabine-lichtenfels.de

Espines

Lucie Brunellire "Le revanche du poisson"
















... però hi ha vegades que són on menys t'ho esperes

Gats amb una "M" al front

Els gats tabby -tigrats- presenten marques molt especials, per exemple, a les potes tenen dibuixos de braçalets que pugen per trobar-se amb la resta de marques del cos; a la cua hi tenen barres de colors; collarets també al coll i al pit, a més d'una marca en forma d'M al front.

Diu una llegenda que la verge Maria volia que Jesús tingués un gat i ella mateixa el va fer amb retalls de tela. Com que Jesús li va agafar molt apreci, ella el va convertir en un gat de debò i el va marcar amb la seva inicial.

Aquesta m'agrada més: diu que quan nasqué Jesús diversos animals van envoltar-lo a l'establia, i entre ells una gata tigrada. El nen, content de tot el que l'envoltava, no podia dormir. Al cap d'una estona la gata es va asseure al seu costat i el va acaricia suaument mentre ronronejava. Poc a poc, Jesús es va quedar adormit; agraïda, la verge Maria va acariciar el front de la gata i allà aparegué la santa inicial ("M"). Una altra llegenda explica el mateix, però enlloc de no dormir, l'infant plorava.

Els musulmans tenen una història que és la meva preferida, perquè trobo que retrata millor la relació entre un gat i el seu amo.
Mahoma estava assegut amb la seva gata favorita anomenada Muezza, que estaba adormida sobre una de les mànigues del profeta. En aquell moment Mahoma necessitava sortir de casa, i per no despertar-la, preferí tallar la màniga de la seva vestimenta. En tornar, Muezza s'inclinà davant d'ell per donar-li les gràcies. Aleshores el profeta acaricià el seu front i hi aparegué l'M de Mahoma, qui a més a més li donà el do de caure sempre dreta, cosa que heretaren la resta de gats.

((Au, vinga, confesseu! Quants de vosaltres no heu passat una mala nit per no despertar a la boleta de pèl calenteta i bigotuda que se us ha instal.lat sobre la panxa en plena fase REM?! ;-D))

Es veu que els egipcis anomenen aquesta marca "el signe de l'escarabat".

BLANK Hamer, Irene. Nuestro Gato. Editorial Trillas. México1995

Charlotte i la rentadora

O cliqueu aquí i aquí

Vida felina

Resposta al post "Vida gatuna"

Em dic "Charlotte" (o "Charlie" o "Kupina" o "Kupi" o "Lottie") per una òpera de Jules Massenet. Sóc guapíssima... insuportablement guapa. Això és un inconvenient perquè els meus amos no poden parar de sobar-me i "estrujar-me"... que pesats! Diuen que sóc una princeseta però els foto unes esgarrapades i unes queixalades de campionat que sempre acaben en sang... dec ser una princesa vampira...

Actualment em passo la gran part del dia dormint perquè ja fa setmanes que m'he après de memòria els 30m2 dels meus amos i a sobre amb el fred que fa passo de sortir al balcó, on com a mínim fent equilibris a la barana podia observar el veïnat (estic batent records de continència urinària per no haver de sortir). A vegades vaig a passejar per l'escala de l'edifici i puc olorar les sabates dels veïns (coses d'Alemanya). Últimament he viscut dues experiències fortes: caure del balcó i pujar en avió. La primera no la recordo, i la segona va ser horrible... però es veu que em toca repetir-la sovint. Al principi el metro i el tren també m'espantaven, però ara ja m'hi he acostumat. Lo que mola de l'avió és que la meitat de les vegades porta al jardí de casa els meus avis.

La meva joguina preferida és un aneguet pelut que penja del marc de la porta. També m'agrada amagar-me entre les cortines de la dutxa, esperar que algú s'acosti... i... ¡¡"sustu"!! Tinc verdadera passió per les boletes de terrissa que es posen als testos, i sempre acabo trobant la millor superfície per fer-les rodolar. El meu últim descobriment ha estat la cacera de batuta.

Aquí no puc fer gaire el boig però els meus amos m'han promès que treballaran molt per poder tenir un espai més gran, amb jardinet i potser un col.lega de jocs. Hum... li hauré d'ensenyar qui mana aquí...

ChArloTte

CHARLOTTE

La Charlotte va entrar a la meva vida com una promesa, molt abans que ella mateixa sabés què era respirar. Just quan feia poc que havia perdut la Neira, la meva primera i única gata fins aleshores, la meva amiga Sir em va oferir un dels petits que la seva gata Juliette (filla de la il.lustre nissaga d'en Garfield i lla Codette) estava gestant. No vaig poder acceptar de seguida, perquè no sabia si trobaria un bon lloc per ella (jo encara vivia a Alemanya i no sabia on cauria quan tornés). Quan es va confirmar que podria viure amb un gat, vaig anar a recollir a la petita gata sense nom, l'única femella de tres germans, la instigadora principal de tota baralla juganera entre ells. Segons la Sir i el Pedro, era la que menys tolerava ser agafada i manegada. I de fet quan la vaig recollir no va callar ni parar quieta fins que la vaig deixar en mans de l'Isa, la seva "padrina".
Aquell dia va ser el primer d'un gran nombre de viatges en tren i metro, que la van curtir davant les carícies dels estranys (és un èxit assegurat entre els viatgers... fotos amb el mòbil, llargues converses sobre gats, mirades embadalides dels infants) i els sorolls de les estacions de tren. Això no vol dir que no li segueixin fent respecte.
Tots els meus esforços perquè la Charlotte (el nom ve de la protagonista femenina de "Werther", de Massenet) sigui una gata avesada a la mobilitat, són deguts a la meva situació vital, també força moguda. Quan la vaig adoptar ja sabia que tornaria a Alemanya en escassos 10 mesos, per tant em vaig proposar suavitzar el màxim possible una de les característiques bàsiques dels gats: la territorialitat. I és que un gat domina el seu territori i abandonar-lo (que no ampliar-lo) no li fa gens de gràcia. Es nota que la Charlotte està còmoda allà on passa més nits (casa seva pròpiament), però de moment ja ha viscut en quatre espais diferents i a partir de Setembre l'espera un cinquè, que procuraré que sigui una nova llar ben acollidora (o sigui, amb moltes superfícies per saltar i rascar ;-) ).
Contradient les expectatives, la Charlotte s'ha convertit en una gata dòcil i juganera, a vegades excessivament impulsiva amb les ungles i els ullals (tothom que em mira les mans sap que visc amb un felí). Et segueix per tota la casa i quan és hora de dormir sempre troba un raconet a prop teu per acompanyar-te en aquesta activitat que li és tan preuada.
És dur acceptar que va entrar a la meva vida per ocupar el buit deixat per la Neira, però els seus encants més que substituir han igualat i ampliat aquell espai de la meva vida.