Los Amos del Mundo / Arturo Pérez-Reverte

(Artículo del escritor español Arturo Pérez-Reverte, publicado en 'El Semanal' el 15 de noviembre de 1998)

Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las manos, en la agenda electrónica, en la tecla antro del computador, su futuro y el de sus hijos.

Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o un índice de probabilidad del cero coma cero cuatro.

Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron un máster en Tokio, o al revés, van por las mañanas a la Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje, como quien comenta el partido del domingo.

Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo. Porque siempre ganan ellos, cuando ganan; y nunca pierden ellos, cuando pierden.

No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tienen que ver con la economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la Tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro.

Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia.

Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático, y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados.
Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por ciento no se encuentran todos los días. Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.

Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad.

Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces, ¡oh, prodigio!, mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no.

Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros.

Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos, y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda.. Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la paga con su pellejo, con sus ahorros, y a veces con su puesto de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida.

Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena.

Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.

La història de tot allò que consumim

Doneu un cop d'ull a aquest vídeo d'animació que explica en 20min el nostre sistema actual de producció i consum. Molt interessant!

"Planet Earth forever"

Sopa de carbassa mediterrània

750grs de carbassa pelada, sense llavors, tallada trossos grossos
6 tomàquets grossos, a meitats
1 ceba tallada a anelles
5-4 cabeces d'all, sense pell
4 branques de romaní fresc
sal i pebre
oli d'oliva
450ml brou de verdures
75grs olives negres sense pinyol
Parmesà

1) Forn escalfat a 220ºC prèviament. Posar-hi les verdures amb el romaní entremig. Sal i pebre, oli d'oliva, i rostir 50min. Deixa refredar.
2) Pelar la carbassa i el tomàquet i tallar a trossos més petits. Treure el romaní. Passar totes les verdures per la batedora fins que quedi una massa fina, passar-ho pel colador si s'escau.
3) Afegir-hi el brou i escalfar mentre es remena, fins que quasi bulli. Servir amb olives i tirabuixons de parmesà.

Tangues contra els senyors de la guerra

REDES "El futuro: la fusión del alma y la tecnología"

Hi ha creients (en alguna divinitat, s'enten) que opinen que l'avenç de la tecnologia ens allunya cada vegada més de Déu i d'allò que podem aprendre d'ell/a. Jo em sorprenc a mi mateixa donant-los la raó...
Em sorprenc i no em sorprenc, perquè combrego amb postulats del cristianisme, del budisme i probablement de l'islamisme si el conegués, i per tant fa temps que he deixat de sentir llunyanes les religions, per molt que no en professi cap en concret. I és que les meves creences eclèctiques són ben sentides, però ni jo mateixa puc assegurar que les segueixi religiosament tota la vida.
Però, el que deia, és que veient un reportatge així jo també sento un cert temor a allò en que s'acabarà convertint l'ésser humà. I no precisament davant la part de la nanomedicina (la sola idea d'imaginar els meus pares amb 100anys em fa ben feliç). Em fascina la tecnologia, la valoro i l'introdueixo gratament en la meva vida, però no deixo de ser conscient de cap a on em porta. Tenir Internet, tres línies telèfoniques incorporades les 24h, webcam, avions i trens d'alta
velocitat, m'ha fet creure que allunyar-me del meu niu per perseguir somnis és més senzill. Però l'autèntica realitat emocional passa factura cada cert temps, i et recorda que anímicament segueix essent tan complicat com a l'edat mitjana. A través de les tecnologies de la comunicació reps informació, però no has viscut els esdeveniments que l'han generada. Mitjançant els avions et desplaces d'un lloc a l'altre i veus llocs i persones, però et costa percebre-ho amb intensitat perquè el teu jo (cervell, cos, ànima) no ha processat el brusc desarrelament espai-temps, i quan tornes a casa, et sembla que ho has somiat.
Per què un somni? Perquè amb prou feines existeix al meu cervell... els meus sentits, la meva pell quasi no han pogut registrar-ho i tinc la sensació de que no ha estat real. Perquè probablement mentre el meu cos era allà, el meu cervell estava processant altres coses i no feia cas dels estímuls olfactius ni tàctils... amb prou feines dels audiovisuals (desgraciadament constantment sobreestimulats).
Quan sento aquest divorci entre el cervell i el cos, em sento menys humana, perquè em sento menys animal i menys en comunió amb la meva biologia, i per tant amb la natura. I m'escapo a espais verds amb animals i no serveix de res per tan poca estona, però serviria si ho fes una setmana o per sempre...
A part de la reiterada crisi com a animal humà, pateixo la crisi humanista. Les generacions futures, filles d'aquest avenç exponencial dedicat exclusivament a facilitar i a celeritzar, s'ho imaginen tot així: ràpid, senzill i rebutjable. Però resulta que a la natura la majoria de les coses són prolongades en el temps (que no lentes), complexes (però aparentment senzilles) i totalment reutilitzables (no pots menysprear res). Si al reportatge Kurzweil prediu la colonització d'altres planetes un cop exhaurit el nostre, no deixo de sentir una gran pena per aquest ésser humà ingrat que només busca l'erotisme de desafiar els seus límits, i que no s'adona que allunyant-se de la mare Natura (de Déu o com vulguis dir-n'hi) s'allunya també dels seus congèneres i s'aboca a un pou de frustracions. Jo crec que cap tresor galàctic podrà comparar-se mai amb el goig de la comunió entre dues o més ànimes davant d'un cafè, la suor després d'un partit de bàsquet, o les pessigolles del bigoti d'un gat de bon dematí... sóc d'aquells milions de persones que no hem conegut el sabor d'una poma acabada de collir d'un pomer salvatge i d'alguna manera o altra en tinc la recança dins.
Amb tot això no pretenc criticar l'evolució, que és cosa innata també en la natura, però la nostra sí que me la miro des d'una posició més que escèptica, i en la frase de Kurzweil "L'espècie humana és aquella que busca anar més enllà de les seves limitacions; encara que canviem o evolucionem el nostre substrat biològic, seguirem essent humans" no hi trobo res més que la constatació de que tant avenç ens acabarà anant gros. ¿Arribarà el dia en que a la nostra ànima humana li semblarà normal demanar consell a un holograma de la nostra mare morta, que reaccionarà exactament igual que ella, perquè serà la còpia de seguretat de la seva personalitat? ¿Aquesta possibilitat ens farà més feliços o haurà aniquil.lat l'estímul de la vida, que és la probabilitat absoluta de morir? ¿Estimarem amb la mateixa intensitat si portem un backup de la nostra parella al nanopendrive?

Si és que... ben mirat, estic totalment a favor de l'evolució. Deixem-nos de pedres-calculadora i que arribi d'una vegada la igualtat de sexes i de condició, erradiquem la riquesa (qui cony necessita iots i desenes de sabates per ser feliç?!), obrim portes a la poligàmia, dissenyem la jornada laboral realment fructífera, establim un modus vivendi ecològic i esforcem-nos per descobrir als infants que l'autèntica diversió és al jardí, i no en els comandaments de la Wii.
Què? No hem quedat que ens apassiona depassar els nostres límits?

What the hell is Matt?

En Zeke em fa arribar aquest vídeo, que és tan emocionant com bonic i divertit!



Where the Hell is Matt? (2008) from Matthew Harding on Vimeo.

La guilla caça Rècords Guinness

AVUI DIJOUS 18 DE JUNY A LES 20:16h (hora catalana), els creadors del meu navegador preferit (gratuït, personalitzable, molt pràctic i original) volen batre el rècord Guinness de descàrregues en 24h!

Encara no l'has provat?! És el moment! :-)

"Cataluña-Tee"

"Katalonien (en espanyol: Cataluña), però també altres regions d'Espanya mimades pel sol, són famoses per les seves magnífiques i productives plantacions centenàries de cítrics i vinya. Els espanyols, mimats per l'alegria de viure i el temperament, utilitzen aquests ingredients per una gran varietat de begudes, com per exemple la famosa Sangría. "Messmer Cataluña-Tee" atrapa el caràcter fresc i afruitat de la Sangría i l'interpreta en forma d'aquest te únic. Olé!"

Google Friend Connect

Google segueix pendent de les tendències dels internautes i està apunt de llençar el "Google Friend Connect". A simple vista sembla que hagi de ser un competidor de Facebook, Hi5, etc... però res més allunyat. El que pretenen és afegir interacció social a les pàgines web, és a dir, un híbrid entre blog (on es poden deixar comentaris), pàgina web (on mostres passivament uns continguts) i eina social (on interactues amb amics o gent amb qui comparteixes aficions). A base d'inserir codis HTML simplement copiant i enganxant, es podran afegir finestres que permetran als visitants comentar els continguts de la pàgina, fins i tot enriquir-los, i a la vegada d'alguna manera vincular la pàgina a la teva/teves eina social preferida.

Però Google ho explica millor:

"Fèisbuc"

Des de l'1 de Juny el català ja és una llengua oficial a Facebook, i una de les més usades.








- Vora 3 mesos

- 904 traductors/res voluntaris (servidora #26 del rànking, amb 310 traduccions)

- 29.790 aportacions

Més info

Contradiccions

http://www.sabine-lichtenfels.de

De què riuen...?

... sens dubte, de nosaltres.

Espines

Lucie Brunellire "Le revanche du poisson"
















... però hi ha vegades que són on menys t'ho esperes

L'anticoncepció, un dels nous pecats capitals

L'anticoncepció, l'investigació genètica, el consum de drogues, l'excés de riquesa, contribuir a generar probresa i malmetre el medi ambient, són les propostes per l'ampliació de la llista dels pecats capitals que propugna l'Església Catòlica.

Nokia "Morph"

Meravelles de la tècnica... que fa milions d'anys que la natura va inventar.

[jƱrə'vɪʒən] 2008

Les peripècies de l'actor David Fernández (nascut a Vilanova) en el seu particular via-crucis mediàtic han aconseguit que per primera vegada a la meva vida dediqui uns segons a aquest esperpent que és "Eurovision". La providència va fer que veiés en directe des d'un bar de Granada la Gala en la que fou escollit. En cap moment vaig pensar que guanyaria... suposo que ell tampoc! Hahaha!!

Ara no sé si prendre-m'ho com que la majoria de l'Estat ha millorat el seu sentit de l'humor o bé que pensen realment que és una peça genial. El fet que "Coral" (des de la Feliu feia anys que no sentia una veu tan artificiosa i amb una emissió tan insana) quedés segona em fa inclinar per l'última opció.

Sempre he considerat Eurovisión com un dels reductes(?) on l'orgullós poble espanyol exorcitza els seus fantasmes d'inferioritat vers l'exterior, heretats d'una època franquista en que la resta del món era el dimoni, o potser el paradís. Quan en algun refregit televisiu he sentit la indignació dels comentaristes tot denunciant els boicots i les enveges de certs països vers Espanya, no sé si riure o plorar. Suposo que un racó del meu cervell em recorda que aquesta mateixa "caspositat" és la que esgrimeixen uns quants davant de Catalunya.

En tot cas, enfocaré la presència de Rodolfo Chikilicuatre a "Eurovision'08" com una mostra d'autocrítica i de gran sentit de l'humor, lamentant només que l'orígen del personatge i de la cançó siguin sudamericans, més que res perquè encara m'hauria fet més gràcia si hagués trobat i caricaturitzat els trets típics dels artistes pop espanyols.

Per cert, l'orígen de tot això rau en una improvisació de David Fernández sobre una notícia real: un inventor ha construït un vibrador acoplable a una guitarra.

Tot escombrant cap a casa, us deixo amb una versió del "Chiki-chiki":

"Flocke"

A Berlin tenen en "Knut", però a Nuremberg tenim en "Flocke"!! Aviat hi haurà a Alemanya més ossos polars que a Groenlàndia!

"Jolanta"

Irena Sendler fou una infermera que salvà la vida de vora 2.500 infants durant els anys que el Tercer Reich va dominar Varsòvia. Amagant-los en caixes d'eines, taüts, cistelles de menjar, fent-los passar per víctimes del tifus, aquesta àvia de 98 anys va treure del gueto de Varsòvia a tants nens com va poder.


http://www.irenasendler.org/

Neix CatClàssica!

Catalunya Ràdio ha iniciat el seu primer canal d'emissió íntegra per internet: CatClàssica

Tal com indica el seu nom, el canal està dedicat a la difusió de la música clàssica catalana i la promoció dels intèrprets nascuts o afincats a Catalunya.

És una iniciativa molt prometedora que seguiré d'aprop!

Gats amb una "M" al front

Els gats tabby -tigrats- presenten marques molt especials, per exemple, a les potes tenen dibuixos de braçalets que pugen per trobar-se amb la resta de marques del cos; a la cua hi tenen barres de colors; collarets també al coll i al pit, a més d'una marca en forma d'M al front.

Diu una llegenda que la verge Maria volia que Jesús tingués un gat i ella mateixa el va fer amb retalls de tela. Com que Jesús li va agafar molt apreci, ella el va convertir en un gat de debò i el va marcar amb la seva inicial.

Aquesta m'agrada més: diu que quan nasqué Jesús diversos animals van envoltar-lo a l'establia, i entre ells una gata tigrada. El nen, content de tot el que l'envoltava, no podia dormir. Al cap d'una estona la gata es va asseure al seu costat i el va acaricia suaument mentre ronronejava. Poc a poc, Jesús es va quedar adormit; agraïda, la verge Maria va acariciar el front de la gata i allà aparegué la santa inicial ("M"). Una altra llegenda explica el mateix, però enlloc de no dormir, l'infant plorava.

Els musulmans tenen una història que és la meva preferida, perquè trobo que retrata millor la relació entre un gat i el seu amo.
Mahoma estava assegut amb la seva gata favorita anomenada Muezza, que estaba adormida sobre una de les mànigues del profeta. En aquell moment Mahoma necessitava sortir de casa, i per no despertar-la, preferí tallar la màniga de la seva vestimenta. En tornar, Muezza s'inclinà davant d'ell per donar-li les gràcies. Aleshores el profeta acaricià el seu front i hi aparegué l'M de Mahoma, qui a més a més li donà el do de caure sempre dreta, cosa que heretaren la resta de gats.

((Au, vinga, confesseu! Quants de vosaltres no heu passat una mala nit per no despertar a la boleta de pèl calenteta i bigotuda que se us ha instal.lat sobre la panxa en plena fase REM?! ;-D))

Es veu que els egipcis anomenen aquesta marca "el signe de l'escarabat".

BLANK Hamer, Irene. Nuestro Gato. Editorial Trillas. México1995

MEM

Recupero un MEM que em va enviar el Martí i que us animo a personalitzar i publicar al vostre bloc!

1. Recomana'm un bloc en català: In fernem Land
2. Recomana'm un bloc en un altre idioma: Blue Clock
3. Recomana'm un apunt ("post") d'especial interès: Las diez tareas para alcanzar la felicidad
   
4. Recomana'm un web: http://www.peterzahlt.de
5. Recomana'm una eina d'Internet: Google Calendar
6. Recomana'm un vídeo (ex: a través de You Tube): "Pachelbel Rant"
7. Recomana'm un àudio (ex: un tema musical a través de GoEar.com): Aretha Franklin "Nessun dorma"

Felicitats, Palau de la Música!!

Barcelona, 09.02.1908 - 09.02.2008

I gràcies per ser un marc incomparable, l’única sala en la qual hom hi actua i té la sensació de que forma part d’una obra d’art absoluta: auditiva i visual.

Et porto dins del cor i seràs per sempre la meva sala preferida.

Huracà d'ones

La Rita em fa arribar aquesta espectacular imatge, pertanyent al concurs World Press Photo, dins la categoria "Sports Action" (3er Premi).


Foto: M.Barreira
Surfer: Jaime Jesús Durante

"Porca misèria" de Joel Joan

A mitjans de setmana vam acabar de veure "Porca Misèria". És una sèrie que ens va agradar molt des del principi, té moments brillants i d'altres que no tant, però pel que estem acostumats en produccions nacionals, ja és tot un èxit.
Personalment em va sorprendre molt gratament el nivell dels actors i actrius, per dir-vos que si n'hagués de fotre algun al riu, no sabria pas quin. Tinc moltes ganes de veure'ls dalt de l'escenari en directe (a la Lizaran i l'Àgata Roca ja les hi he vistes).


I avui hem començat a veure "Herois", que ens la perdíem sistemàticament a base de classes, d'assajos, de projectes finals o directament dels boicots puntuals a TV3 que feia la nostra antena de televisió. Jo no m'imaginava que el futur ens oferiria la possibilitat de reprendre aquesta sèrie... o sigui que en el seu moment vaig aprofitar l'oportunitat de veure l'últim capítol de la 1era temporada! Però pel que he vist, no serà un inconvenient.



SPOILER!!! NO SEGUEIXIS LLEGINT SI NO N'HAS VIST EL FINAL!!!





Això sí... el final... mmmh... certs fils argumentals ja pregonaven el final des de feia uns cinc capítols, la Laia i el Pere no n'havien de tenir de final (la seva trama es va desenvolupar i replegar a la segona temporada), diguem que el Roger (mmh... el Roger Coma...) era qui tenia la torxa encesa en aquest moment i li apaguen a cops de galleda. Una de les coses que m'agradava d'aquesta sèrie, és que donava temps perquè les coses passessin, de manera que l'evolució dels personatges era força orgànica. En canvi durant els últims capítols es va anant embolicant la troca del Roger, i el minutatge ja no va permetre solucionar-ho amb calma.
"Tot final és un inici" diu el títol, i té tota la raó. És la millor manera d'enfocar el final d'una sèrie així, perquè amb l'edat que tenen els personatges encara els queden moltes aventures per viure. Hi ha qui diu que el Joel Joan ha deixat la porta oberta per si pot acabar de lligar fils en una pel-lícula...

Top 10 Anti-Estrès

1.- Respiracions profundes al llarg del dia

2.- Fer exercici, com ara una mica de passeig cada dia

3.- Pensar en positiu

4.- Comptar fins a 10 abans de reaccionar davant una situació estressant

5.- Fer estiraments musculars cada dia

6.- Fer-se un massatge als músculs que es notin tensos

7.- Prendre una dutxa o bany d'aigua calenta

8.- Escoltar bona musica, en un ambient de poca llum

9.- Parlar de com et sents amb la família i els amics

10.- Demanar ajuda sempre que calgui

M'agrada fer-me gran

"Envellir és com pujar una muntanya: les forces manquen, però la mirada es torna més lliure, més ampla i més serena."


Ingmar Bergman

Viure a IKEA

Mark Malkoff va viure en un establiment IKEA durant una setmana!

Aquí teniu el primer episodi:

"Un-subscribe", una iniciativa d'Amnistia Internacional

El prestigi del tango

Decididament l'equip de màrqueting de L'Auditori està patint una crisi creativa... si no, no acabo d'entendre per què han hagut de falsificar el cartell d'una pel.lícula per il.lustrar el concert actual de l'OBC "El poder de seducció del tango".

De quina pel.lícula es tracta? ;-)

Ningú no és perfecte

Si m'haguessin preguntat quins presentadors destacaria en la televisió actual, sens dubte el Gasset (i el seu programa) haurien estat a la llista. Avui però m'he quedat una mica decebuda en sentir el final (02'19'') del seu discurs de clausura d'una de les emissions. Seria interessant saber-ne els motius, donat que no és pas una persona curta de mires ni de tendències conservadores.

H2O = 2OH

L'aigua és sempre aigua.

La mateixa força que apreciem quan ens ajuda a encendre una bombeta és la mateixa amb que ens arrasa el que més estimem. La bellesa plàcida d'un mar pot ser font de relaxació o bé una tomba silenciosa.

És lícit demanar a l'aigua que no tingui força? O el que ens convé és que tingui força només quan estigui prop d'una planta hidroelèctrica? I la seva bellesa temptadora? Només hauria d'estar permesa si ens promet que no comporta cap perill?

Com li fem entendre?

Se li ha de deixar clar què és el que ens agrada d'ella. Però a la vegada que entengui que això mateix, a vegades ens desagrada molt. Se li han de donar exemples clars: Inundació, caca; energia hidroelèctrica, bé; posta de sol a la platja, maco; temptar a un submarinista i sacrificar-lo, doblement caca.

Més exemples:

Creure que no s'equivoca mai, error. Tenir fe en les pròpies decisions, guai.

Energia inesgotable davant les dificultats, fantàstic. Ser capaç de perpetuar una discussió hores i hores, terrible.

Aura prepotent, inadmissible. Nivells d'autoestima elevats, desitjable.

Caràcter apassionat, admirable. Rauxa desenfrenada, intolerable.

És ben senzill! Amb tres o quatre premisses clares i descrites amb concreció, es pot aconseguir que qualsevol "cosa" aprengui a controlar a la perfecció les seves característiques naturals en els moments que més ens convingui.

Ideal, no?

Adéu 2007

Adéu 2007. I no tornis. Emporta't les pèrdues irrecuperables, els vertígens, els contratemps i les frustracions. Empassa't les discussions absurdes, els malentesos, els orgulls ferits i les sagetes punyents. Enduu-te l'estrès dels trasllats, de les coses a mig fer, de la llista inacabable de tasques, d'una agenda impossible i d'un final d'una carrera que només vaig fer per rebre beques.

Adéu 2007. Tot el que vas tenir de bo perdura en la meva vida i ja pertany al 2008!


Best of 2007






Lluís Llach "L'estafa" (paròdia)

Aquí reciclem

"- Que recicleu?

- Sí, mira... aquí hi va el paper, aquí..."

Aquesta pregunta ja comença a ser un clàssic després d'un sopar d'amics. Als pisos dels joves, però, no acostumen a sobrar-hi els metres quadrats. Si busqueu idees per no haver de trair els vostres ideals ecologistes malgrat la manca d'espai, podeu visitar aquest blog.

De moment aquí teniu com vam resoldre el repte de la vida en 30m2.