dilluns, 7 de gener del 2008

H2O = 2OH

L'aigua és sempre aigua.

La mateixa força que apreciem quan ens ajuda a encendre una bombeta és la mateixa amb que ens arrasa el que més estimem. La bellesa plàcida d'un mar pot ser font de relaxació o bé una tomba silenciosa.

És lícit demanar a l'aigua que no tingui força? O el que ens convé és que tingui força només quan estigui prop d'una planta hidroelèctrica? I la seva bellesa temptadora? Només hauria d'estar permesa si ens promet que no comporta cap perill?

Com li fem entendre?

Se li ha de deixar clar què és el que ens agrada d'ella. Però a la vegada que entengui que això mateix, a vegades ens desagrada molt. Se li han de donar exemples clars: Inundació, caca; energia hidroelèctrica, bé; posta de sol a la platja, maco; temptar a un submarinista i sacrificar-lo, doblement caca.

Més exemples:

Creure que no s'equivoca mai, error. Tenir fe en les pròpies decisions, guai.

Energia inesgotable davant les dificultats, fantàstic. Ser capaç de perpetuar una discussió hores i hores, terrible.

Aura prepotent, inadmissible. Nivells d'autoestima elevats, desitjable.

Caràcter apassionat, admirable. Rauxa desenfrenada, intolerable.

És ben senzill! Amb tres o quatre premisses clares i descrites amb concreció, es pot aconseguir que qualsevol "cosa" aprengui a controlar a la perfecció les seves característiques naturals en els moments que més ens convingui.

Ideal, no?

2 comentaris:

Martí Cabré ha dit...

A vegades has de ser aigua, amiga.
Però a vegades és millor un vaset de vi del Priorat.

NSK ha dit...

Ai, calla, calla... que em fas venir salivera...