La iaia Ninona

Una llarga escala separa el món del “colomar”. Tres trucs al timbre i el mot “ninona” ressona en setanta-dos esglaons. L’olor de fusta de la d’abans (de la que no coneix Suècia), olor de terra i adob, olor d’estany fos, i de feltre gastat, olor de colònia de senyor i de laca, el so d’una melodia al piano, i la ràdio de fons. El sol que traspassa les portes de vidre i la iaia que surt de la cuina portant essències de llorer, de ceba sofregida, de carn trinxada i de mil secrets que ella mateixa oblidava i retrobava cada cop que es posava als fogons. “Ai, la meva reina!” precedia una bona tanda de petons sonors i alguna pessigada al cul. Persianes baixades per combatre la calor (“i quina calor!”), fotos de familiars estranyament joves, la butaca de l’avi, el sofà de la resta, els coixins per l’esquena, la xinesa que aguanta el llum, el “cuarto” de cosir, el pot dels meus estalvis i el de les llaminadures. L’“Un, dos, tres”, el “Saber y Ganar”, la Gemio, l’Otero, el Constantino Romero, “El coche fantástico”, “L’Equipo A”, les campanades d’algun any, “Martes y Trece”. Les primeres punxades amb una agulla, els vestits per les nines, bufandes de pocs centímetres i coixinets amb agulles de cap. Retalls de revistes per tota la casa: remeis casolans, milers de receptes i trucs per les plantes. I milions d’anotacions en trossets de paper, llibretes i calendaris, que han acabat conformant un dietari de la seva vida. Poemes catalans llegits a dues veus a primera hora del matí dins un llit que havia escoltat Jimi Hendrix. La veu de la iaia entonant “La mare” i “Pel teu amor” de Dyango, com a banda sonora dels meus somnis, amb els peus embotits en peücs. Estius de macarrons i piscina, de molles de pa sec a La Bassa, de bicicleta i galetes amb “xacolata”. Migdies escolars d’àpats copiosos i berenars no aptes per a diabètics.
Dolors secrets que rarament sobreeixien però que més endavant m’han ajudat a comprendre-la. Ulls de cel mediterrani, pestanyes emprenyadores i barbeta de Ca’l Bufó. Cames pesades que només l’aigua va saber alleugerir amb entreteniment i esperit de superació. Ai, iaia... la vida és irònica: tu vas venir a patir-la però ella t’ha ensenyat que havies de marxar disfrutant-la.