Mirades longeves

Poques mirades ens connecten amb una imatge tan perfecta de nosaltres mateixos com ho fan els ulls d'un avi. A partir d'una certa edat en que ja vas a dormir sense protestar, no fas rebequeries per un caramel ni et negues a acabar-te la sopa, als seus ulls et converteixes en un ésser perfecte, sang de la seva sang, que a voltes apareix per casa seva per il.luminar llur plàcida monotonia. És una mirada que supera la dels pares, perquè sura en la ignorància de qui no t'aguanta cada dia. En el seu mirar trobes tot allò de bo que saps que tens, i més. S'hi amaga el que saps que també podries ser, però que no aconsegueixes acabar de treure. No hi ha espai pels retrets, és igual què hagis fet o hagis dit durant el dia... quan aquesta mirada es posa sobre tu, et converteix en or. I el plaer és mutu, perquè no toca criar-nos ni educar-nos, sinó disfrutar-nos i procurar aconseguir que les visites siguin més freqüents. I com no haurien de ser-ho, si comencen sempre amb una mirada com aquesta. Això és purificar-se, i la resta són històries.