El meu pare

De la mare que em va parir (03/06/07)

Quan jo era petita veia al meu pare com un gegant. A tots els nens els passa, ja ho sé, però en el meu cas era veritat.
Quan agafava la meva mà tan petita amb la seva tan enorme, jo sabia que no em passaria res de mal, era imposible perquè el meu pare em protegia.
El vaig veure així durant molts i molts anys, sempre tenia la sensació de que qualsevol cosa dolenta ell la solucionava.
I aixó no era només perque fos alt i gran, sino perque era valent i fort i no ha deixat mai de ser-ho.

De molt jove ja va aprendre que la vida no és fàcil. Als 17 anys va tornar de la guerra amb un sol braç però amb el convençiment que va tenir sempre de que tot el que la resta podia fer ell també podria.
Al front va perdre, a més del seu braç esquerre, la majoria dels seus companys de jocs i d’escola, i això el va convertir en la persona més pacifista que jo he conegut mai. Aquest era el tema de discussió més freqüent entre nosaltres. Quan jo, als meus 20 anys clamava que la llibertat era el bé més preuat i per ella valia la pena lluitar, ell sempre em deia “ No hi ha cap idea, cap principi moral ni cap pàtria que valguin una vida humana.” Segur que tenía raó.

Dues vegades em van dir els metges que no tornaria a caminar. La primera quan tenía 65 anys i el van atropellar. Recordo que vaig estar tota la nit al seu costat pensant com
ho solucionaríem, que hauríem de canviar de casa perque ell pogués sortir al carrer amb cadira de rodes, etc.etc. Quan es va despertar i li vaig suggerir amb delicadesa aquesta posibilitat em va dir : ¿Per què, que m’han tallat les cames ? No, li vaig contestar, però les tens molt malament. “Ah, doncs no t’amoïnis que si tinc cames jo caminaré”.
I ho va fer, amb un esforç titanic que va deixar als metges sorpresos, i amb un dolor als genolls que no li va acabar de marxar mai, però ell caminava.
La segona vegada quan em van dir que no caminaria, i que no li farien la rehabilitació que ell demanava perque era inútil, jo li vaig dir a la doctora "miri que vostè no coneix al meu pare", "no, no el conec", em va contestar, "però els miracles no existeixen, no li queden articulacions als genolls, té una artritis molt invalidant i 82 anys que són molts anys".
Doncs jo també pensava que els miracles no existien però ell el va fer. Va fer els exercicis pel seu compte, va posar-hi paciència i un dia va esperar a la doctora al passadís, es va posar dret, va caminar i va aconseguir que li concedís les hores de rehabilitació com a premi al seu esforç.

Ell era així en totes les coses de la vida. Pelava les taronges, es lligava els cordons de les sabates, conduia la moto davant l’astorament dels vianants, més tard el cotxe . No permetia que l’ajudessis a fer res que ell pogués resoldre amb la seva mà dreta.
El van ensorrar la mort del meu germà i la malaltia de la meva mare. Son les dues úniques vegades que la tragedia ha pogut amb ell. Però va ser temporal, amb la força de sempre va tornar a ser el mateix d’abans.

En aquests últims anys ha tornat a ser un exemple per tots nosaltres. En la seva cadira de rodes elèctrica ha posat tota la voluntat per treure el millor de la seva situació. Quan va descobrir que a la residencia es feia musicoterapia s’hi va apuntar ràpidament i va semblar que es rejovenia, el poder cantar i fer i sentir música per ell era el millor de la setmana. Encara dijous quan es va quedar al llit definitivament em va advertir que a l’endemà divendres ell es llevaria perque volia anar a cantar.

Quan vius amb una persona així tota la infantesa i la joventut aprens que a la vida pasen moltes coses i no totes son bones, però que a cadascú li toca fer allò que ha de fer: resistir i posar-hi valor, voluntat i un esperit positiu. Aquest és un ensenyament molt valuós que només es pot fer amb l’exemple. Jo he tingut la sort de tenir-lo i espero poder ser tant valenta com ha sigut ell tota la vida, i saber-ho transmetre als meus fills perquè es el millor llegat que podran tenir mai.