Charlotte i la rentadora

O cliqueu aquí i aquí

Catavolta

Jugueu-hi per descobrir els vostres coneixements del català!!

Vida felina

Resposta al post "Vida gatuna"

Em dic "Charlotte" (o "Charlie" o "Kupina" o "Kupi" o "Lottie") per una òpera de Jules Massenet. Sóc guapíssima... insuportablement guapa. Això és un inconvenient perquè els meus amos no poden parar de sobar-me i "estrujar-me"... que pesats! Diuen que sóc una princeseta però els foto unes esgarrapades i unes queixalades de campionat que sempre acaben en sang... dec ser una princesa vampira...

Actualment em passo la gran part del dia dormint perquè ja fa setmanes que m'he après de memòria els 30m2 dels meus amos i a sobre amb el fred que fa passo de sortir al balcó, on com a mínim fent equilibris a la barana podia observar el veïnat (estic batent records de continència urinària per no haver de sortir). A vegades vaig a passejar per l'escala de l'edifici i puc olorar les sabates dels veïns (coses d'Alemanya). Últimament he viscut dues experiències fortes: caure del balcó i pujar en avió. La primera no la recordo, i la segona va ser horrible... però es veu que em toca repetir-la sovint. Al principi el metro i el tren també m'espantaven, però ara ja m'hi he acostumat. Lo que mola de l'avió és que la meitat de les vegades porta al jardí de casa els meus avis.

La meva joguina preferida és un aneguet pelut que penja del marc de la porta. També m'agrada amagar-me entre les cortines de la dutxa, esperar que algú s'acosti... i... ¡¡"sustu"!! Tinc verdadera passió per les boletes de terrissa que es posen als testos, i sempre acabo trobant la millor superfície per fer-les rodolar. El meu últim descobriment ha estat la cacera de batuta.

Aquí no puc fer gaire el boig però els meus amos m'han promès que treballaran molt per poder tenir un espai més gran, amb jardinet i potser un col.lega de jocs. Hum... li hauré d'ensenyar qui mana aquí...

"L'amor ha de ser lliure!!!"

25 de Novembre, Dia Internacional contra la Violència de Gènere

A totes les super-mamis

"Reyggeaton"

"Bodies... the exposition"

"Bodies... the exposition", és una exposició sobre el cos humà, amb cossos humans autèntics.

Barcelona és la primera ciutat espanyola on es pot veure l'exposició "Bodies", que arriba avalada per l'enorme èxit que ha tingut a ciutats com Nova York, Londres, Amsterdam i Lisboa, entre altres. Més de 6 milions de persones han visitat aquesta exposició, que proposa un viatge fascinant per l'anatomia humana.

Dirigida a tot tipus de públic (però tenint en compte que pot ferir sensibilitats), "Bodies" té un objectiu científic i educatiu, que és que les persones coneguin de prop l'anatomia, fisiologia i química humanes. La mostra té lloc a les Drassanes Reials de Barcelona fins el 6 de Gener.

El rellotge del món

Cliqueu aquí per veure com canvia el món a cada segon.

El meu pare

De la mare que em va parir (03/06/07)

Quan jo era petita veia al meu pare com un gegant. A tots els nens els passa, ja ho sé, però en el meu cas era veritat.
Quan agafava la meva mà tan petita amb la seva tan enorme, jo sabia que no em passaria res de mal, era imposible perquè el meu pare em protegia.
El vaig veure així durant molts i molts anys, sempre tenia la sensació de que qualsevol cosa dolenta ell la solucionava.
I aixó no era només perque fos alt i gran, sino perque era valent i fort i no ha deixat mai de ser-ho.

De molt jove ja va aprendre que la vida no és fàcil. Als 17 anys va tornar de la guerra amb un sol braç però amb el convençiment que va tenir sempre de que tot el que la resta podia fer ell també podria.
Al front va perdre, a més del seu braç esquerre, la majoria dels seus companys de jocs i d’escola, i això el va convertir en la persona més pacifista que jo he conegut mai. Aquest era el tema de discussió més freqüent entre nosaltres. Quan jo, als meus 20 anys clamava que la llibertat era el bé més preuat i per ella valia la pena lluitar, ell sempre em deia “ No hi ha cap idea, cap principi moral ni cap pàtria que valguin una vida humana.” Segur que tenía raó.

Dues vegades em van dir els metges que no tornaria a caminar. La primera quan tenía 65 anys i el van atropellar. Recordo que vaig estar tota la nit al seu costat pensant com
ho solucionaríem, que hauríem de canviar de casa perque ell pogués sortir al carrer amb cadira de rodes, etc.etc. Quan es va despertar i li vaig suggerir amb delicadesa aquesta posibilitat em va dir : ¿Per què, que m’han tallat les cames ? No, li vaig contestar, però les tens molt malament. “Ah, doncs no t’amoïnis que si tinc cames jo caminaré”.
I ho va fer, amb un esforç titanic que va deixar als metges sorpresos, i amb un dolor als genolls que no li va acabar de marxar mai, però ell caminava.
La segona vegada quan em van dir que no caminaria, i que no li farien la rehabilitació que ell demanava perque era inútil, jo li vaig dir a la doctora "miri que vostè no coneix al meu pare", "no, no el conec", em va contestar, "però els miracles no existeixen, no li queden articulacions als genolls, té una artritis molt invalidant i 82 anys que són molts anys".
Doncs jo també pensava que els miracles no existien però ell el va fer. Va fer els exercicis pel seu compte, va posar-hi paciència i un dia va esperar a la doctora al passadís, es va posar dret, va caminar i va aconseguir que li concedís les hores de rehabilitació com a premi al seu esforç.

Ell era així en totes les coses de la vida. Pelava les taronges, es lligava els cordons de les sabates, conduia la moto davant l’astorament dels vianants, més tard el cotxe . No permetia que l’ajudessis a fer res que ell pogués resoldre amb la seva mà dreta.
El van ensorrar la mort del meu germà i la malaltia de la meva mare. Son les dues úniques vegades que la tragedia ha pogut amb ell. Però va ser temporal, amb la força de sempre va tornar a ser el mateix d’abans.

En aquests últims anys ha tornat a ser un exemple per tots nosaltres. En la seva cadira de rodes elèctrica ha posat tota la voluntat per treure el millor de la seva situació. Quan va descobrir que a la residencia es feia musicoterapia s’hi va apuntar ràpidament i va semblar que es rejovenia, el poder cantar i fer i sentir música per ell era el millor de la setmana. Encara dijous quan es va quedar al llit definitivament em va advertir que a l’endemà divendres ell es llevaria perque volia anar a cantar.

Quan vius amb una persona així tota la infantesa i la joventut aprens que a la vida pasen moltes coses i no totes son bones, però que a cadascú li toca fer allò que ha de fer: resistir i posar-hi valor, voluntat i un esperit positiu. Aquest és un ensenyament molt valuós que només es pot fer amb l’exemple. Jo he tingut la sort de tenir-lo i espero poder ser tant valenta com ha sigut ell tota la vida, i saber-ho transmetre als meus fills perquè es el millor llegat que podran tenir mai.

Mirades longeves

Poques mirades ens connecten amb una imatge tan perfecta de nosaltres mateixos com ho fan els ulls d'un avi. A partir d'una certa edat en que ja vas a dormir sense protestar, no fas rebequeries per un caramel ni et negues a acabar-te la sopa, als seus ulls et converteixes en un ésser perfecte, sang de la seva sang, que a voltes apareix per casa seva per il.luminar llur plàcida monotonia. És una mirada que supera la dels pares, perquè sura en la ignorància de qui no t'aguanta cada dia. En el seu mirar trobes tot allò de bo que saps que tens, i més. S'hi amaga el que saps que també podries ser, però que no aconsegueixes acabar de treure. No hi ha espai pels retrets, és igual què hagis fet o hagis dit durant el dia... quan aquesta mirada es posa sobre tu, et converteix en or. I el plaer és mutu, perquè no toca criar-nos ni educar-nos, sinó disfrutar-nos i procurar aconseguir que les visites siguin més freqüents. I com no haurien de ser-ho, si comencen sempre amb una mirada com aquesta. Això és purificar-se, i la resta són històries.

La iaia Ninona

Una llarga escala separa el món del “colomar”. Tres trucs al timbre i el mot “ninona” ressona en setanta-dos esglaons. L’olor de fusta de la d’abans (de la que no coneix Suècia), olor de terra i adob, olor d’estany fos, i de feltre gastat, olor de colònia de senyor i de laca, el so d’una melodia al piano, i la ràdio de fons. El sol que traspassa les portes de vidre i la iaia que surt de la cuina portant essències de llorer, de ceba sofregida, de carn trinxada i de mil secrets que ella mateixa oblidava i retrobava cada cop que es posava als fogons. “Ai, la meva reina!” precedia una bona tanda de petons sonors i alguna pessigada al cul. Persianes baixades per combatre la calor (“i quina calor!”), fotos de familiars estranyament joves, la butaca de l’avi, el sofà de la resta, els coixins per l’esquena, la xinesa que aguanta el llum, el “cuarto” de cosir, el pot dels meus estalvis i el de les llaminadures. L’“Un, dos, tres”, el “Saber y Ganar”, la Gemio, l’Otero, el Constantino Romero, “El coche fantástico”, “L’Equipo A”, les campanades d’algun any, “Martes y Trece”. Les primeres punxades amb una agulla, els vestits per les nines, bufandes de pocs centímetres i coixinets amb agulles de cap. Retalls de revistes per tota la casa: remeis casolans, milers de receptes i trucs per les plantes. I milions d’anotacions en trossets de paper, llibretes i calendaris, que han acabat conformant un dietari de la seva vida. Poemes catalans llegits a dues veus a primera hora del matí dins un llit que havia escoltat Jimi Hendrix. La veu de la iaia entonant “La mare” i “Pel teu amor” de Dyango, com a banda sonora dels meus somnis, amb els peus embotits en peücs. Estius de macarrons i piscina, de molles de pa sec a La Bassa, de bicicleta i galetes amb “xacolata”. Migdies escolars d’àpats copiosos i berenars no aptes per a diabètics.
Dolors secrets que rarament sobreeixien però que més endavant m’han ajudat a comprendre-la. Ulls de cel mediterrani, pestanyes emprenyadores i barbeta de Ca’l Bufó. Cames pesades que només l’aigua va saber alleugerir amb entreteniment i esperit de superació. Ai, iaia... la vida és irònica: tu vas venir a patir-la però ella t’ha ensenyat que havies de marxar disfrutant-la.

"De la biofilia a l'ecocidi"

((extret d'un article de Jordi Bigues a ADN 02/05/07))

BIOFÍLIA: l'estima per allò que és viu
ECOCIDI: pèrdua de la biodiversitat (on rauen possibles recursos per curar enfermetats conegudes i per conèixer); s'estima que s'han descrit 1'7 milions d'espècies quan n'hi ha, com a mínim, 30 milions.

CALCULA
De continuar amb els nivells actuals de cosum, la meitat de les espècies que habiten al planeta desapareixeran a meitats de segle. Són moltes les amenaçades, pels volts de les 16.000 estan a punt d'extingir-se.

REDUEIX
Ser bioner, pioner de la vida, permet gaudir del coneixement i patir per la conducta humana. No resignar-se comporta predicar amb l'exemple, sense caure en l'obsessió.

COMPENSA
Si bé allò petit és bonic, allò bonic també s'ha de convertir en poderós. Una acció aïllada, sempre que estigui connectada, pot esdevenir, com l'efecte papallona, en una gran ventada a les antípodes de l'aleteig. Les bones pràctiques amb exemples glocals, es converteixen en una acció local amb valor global.

"Terra Lliure, punt i final"

Un documental dirigit per David Bassa, coproduït per TVC i Batabat, que explica la història de l'organització "Terra Lliure". Òbviament, a mi m'interessa conèixer el procés que va dur al desmantellament... però em temo que no serà extrapolable al final d'ETA. Sembla que Canal 33 l'emetrà el dissabte 14 d'Abril a un quart d'onze de la nit.

Més informació a: http://www.tv3.cat/ptvcatalunya/tvcSinopsi.jsp?idint=224667005

"Ciudadanos de segunda"

Aquí teniu el reportatge de Telemadrid, que demostra com es persegueix el castellà a Catalunya. I jo que tenia la sensació que em passava el dia perseguint dependents, operadores, cambrers, maîtres, documentació i etiquetatges que siguin o parlin en català!!! Encara resultarà que som una colla d'alarmistes i que programes com "Caçadors de paraules" o el Consorci per la Normalització Lingüística, i similars, són totalment innecessaris... Tanta feina per res! Tan bé que estaríem a la platja amb el ràdiocassette del veí tocant Lluís Llach a tot drap!

Paraules catalanes en desús

A Catalunya Ràdio han engegat una campanya per salvar paraules en desús.
Demanen que cadascú salvi una paraula per no permetre que el català s'empobreixi.
La campanya dura fins al 21 d'Abril i s'ha fet orientada cap a Sant Jordi.
Oi que recordeu aquella paraula que dèia l'avi o la mare o un amic i que ja fa temps que no sentiu?
Només es tracta d'enviar-ne una a Catalunya Ràdio: solucio@catradio.cat

Una nit de Sants Innocents

INCANDESCENT BUTTERFLY

Una nit de Sants Innocents, una nit després d'un dia qualsevol, sense llufes, ni haver sentit cap notícia inventada (bé, com a mínim de les que fan riure), vaig arribar al meu pis sense saber que m'hi esperava un... no ho sé... però només se m'acut "miracle". Quelcom impossible en un estat que no sigui el que evoquen les drogues... una "visió".
La meva companya de pis em va demanar la càmera de fotos. Al cap d'una estona em va demanar la meva experiència darrera la càmera de fotos (la tecnologia no és res per ella sola). Quan vaig veure l'objecte a fotografiar vaig pensar que calia una gran experiència o una gran càmera. Per sort teníem una mica del primer i força del segon (Diegchen, quina càmera et vaig escollir, hòstia!).
No gastaré bytes intentant expressar-ho, per això ens vam esforçar en fer les fotos. En tot cas el resum terrenal és el següent: el ble (metxa) de l'espelma s'havia deformat mentre cremava, donant vida a una papallona.
El final de la història és trist, i el teniu també en vídeo. Per no sé quin motiu volíem preservar-la fins l'endemà, i a mi se'm va acudir apagar-la i tornar-la a encendre quan convingués. Així ho vam fer i en apagar-se es va deformar de nou i la papallona va desaparèixer.
MORALINA: no pretenguis disfrutar demà el que puguis disfrutar avui.
MORALINA 2: però sempre et quedarà una bona foto ;-)

PD.: Gràcies I. per compartir el petit "miracle".

En sortir del cinema.

Una de les coses que més em fascina d'anar al cine és que el seu efecte d'arrencar-te de la realitat em duri fins i tot després de que s'acabi la pel.lícula. En el trajecte cap a casa, sigui sola o acompanyada, sempre tinc la sensació de que continuu dins la pel.lícula. Si la pel.lícula era d'espies, tinc la sensació de que em segueix algú. Si era un drama, m'enduc un pes a l'ànima fins a casa. Si era d'acció condueixo amb més nervi. Si era de ciència ficció m'espero que pot passar qualsevol cosa en girar la cantonada. Tot plegat és com un bonus track, un petit tros de pel.lícula fet a la mida de la meva realitat i que entra dins el preu de l'entrada.

Nova llei de la Propietat Intelectual

www.todoscontraelcanon.es

Ja em perdonareu, però el súmum és que una servidora es faci una maqueta amb la seva pròpia feina i cada cop que la vulgui distribuir hagi de pagar drets d'autor a la competència.

Música

Què és música?
Per mi un objecte sonor és música si ha estat creat deliberadament amb una finalitat expressiva o purament diletant. Però no em preocupa massa otorgar aquesta etiqueta a qualsevol cosa que el seu autor o autora consideri "música", encara que a priori jo ho hagués considerat "soroll". En general accepto com a música tot allò que surti d'algú que es consideri a sí mateix "músic".

És una activitat exclusiva de l'ésser humà?
Crec que els éssers humans tenim un estat de consciència introspectiva diferent a la dels animals (no sé si "superior" seria un bon adjectiu…) la qual en el moment en que tenim cobertes les necessitats bàsiques ens en provoca unes altres menys terrenals. Si la música fos una de les respostes a aquestes necessitats "espirituals", aleshores no crec que fos pròpia dels animals.
Si es demostrés que els animals "fan música" única i exclusivament per atraure els espècimens que els interessen sexualment, aleshores ja ho veuria similar al gènere humà, perquè la música és l'ingredient bàsic del ball, que en tantes i tantes cultures serveix com a prèvia de l'aparellament (acció bàsica per assegurar la continuïtat de la nostra peculiar l'espècie).

Per què fer música?
M'agradaria que la música fos únicament comunicació. Dic "m'agradaria" perquè és el que jo sento, però l'experiència em diu que no sempre és així. La música és sovint un mitjà d'aïllament per aquell que l'escolta. A vegades la música és una tortura per a les orelles que l'estan rebent a contracor. Hi ha casos en que algú escriu música que no preten que sigui escoltada (no hi haurà doncs receptor), i guarda aquell tresor íntim en un calaix. I no descartem els intèrprets que es veuen literalment obligats a tocar en públic, quan a l'hora de la veritat disfruten mil vegades més a soles amb el seu instrument. O bé aquells que surten gratament a l'escenari per fer una interpretació onanista, oblidant-se del goig de disfrutar en comunió.
Jo visc la música únicament com una font de comunicació i un camí que comença dins meu i acaba dins del que m'escolta… però a vegades m'espanto de pensar que aquesta manera de veure-ho és tan naïf que m'impedeix raonar sobre ella.

INT-ernet i -imitat

Voleu espantar-vos, un dia? Googlegeu-vos (poseu "nom cognom" al Google). Si teniu un nom més o menys original i teniu una certa activitat internàutica, no trigaran a aparèixer una desena de pàgines on consta la vostra persona. La meitat seran altres: és morbosament interessant saber a què es dediquen els nostres homònims... fins i tot podem tenir-hi coses en comú! jo en tinc una que forma part de l'Associació d'Estudiants de la seva Universitat, a Sud-Amèrica! Com deia, la resta de pàgines poden esbombar als quatre bytes les vostres opinions polítiques, les vostres accions socials o els problemes tècnics que intenteu solucionar en fòrums. Em meravella la gent que s'atreveix a construir blogs o pàgines personals on surten fotos de les seves vacances, dels seus familiars. No és ironia, em meravella la seva valentia. I és que, desenganyem-nos, per anar a parar a una web d'índole familiar, i descobrir el color del bikini de la iaia Teresa (i el nom real i la ciutat natal de l'autor, etc.) s'ha de tenir molta (massa) punteria. Vull dir que Internet és actualment un oceà incomensurable on per sort no tot està llistat al Google.

Però a mi això no em tranquil.litza.O sigui que en aquest blog evitaré senyals que desvetllin la meva identitat social, però no n'escatimaré dels que desvetllin la meva personalitat. Després de tot, les principals visites sereu aquells que ja em CONEIXEU, amb majúscules, aquells que esteu per sobre de l'esmentada indentitat social. Pretenc doncs, escriure per vosaltres, amb la mateixa distensió que tenim davant d'un cafè (te, per mi) o d'una cervesa (vi, per mi).

I si algú apareix per aquí de rebot... doncs sabrà de què va la NSK, i poca cosa més.

A principis dels 80's...

La meva intenció no era penjar aquesta foto en una entrada del blog... la volia posar com a foto del "Perfil", perquè no deixa de ser una foto meva, però preserva la meva intimitat actual. Resulta que no me'n sortia a l'hora d'afegir-la, i l'única solució que vaig trobar implicava enganxar-la en una entrada. Doncs ja està fet. I potser al final resultarà ser "la imatge" d'aquest blog, ja que la mirada d'aquesta nena que era (sóc?) jo, deixa entreveure inconformisme, tossuderia, criticisme, un polsim de docilitat... sense ignorar, però, a aquell qui té davant (el meu pare, en aquell cas). En definitiva són aspectes del meu caràcter que encara conservo i voldria conservar sempre.

Boicot a TV3 a la Comunitat Valenciana

Ja em perdonareu, però la cosa fins ara feia pudor, però ara ja fa por. I a sobre escollir la data de tancament dels repetidors de Televisió de Catalunya coincidint amb la de la Batalla d'Almansa, en que Jaume I va conquerir el territori valencià... és terriblement significatiu. Jo respecto tot aquell que detesti que Catalunya porti segles intentant (i aconseguint) difondre la seva cultura més enllà de les terres de l'Ebre, però crec que aquests també han de respectar els qui prefereixen sentir-se part de la cultura catalana i vulguin disfrutar d'una programació íntegra en català central. Ja sabem que ningú boicoteja Canal9, però és ben sabut que els recursos econòmics d'aquesta cadena no són els de TV3, i per tant no poden produir ni la mateixa quantitat ni amb la mateixa qualitat (de fet sempre han begut de programació cedida per TV3).

ChArloTte

CHARLOTTE

La Charlotte va entrar a la meva vida com una promesa, molt abans que ella mateixa sabés què era respirar. Just quan feia poc que havia perdut la Neira, la meva primera i única gata fins aleshores, la meva amiga Sir em va oferir un dels petits que la seva gata Juliette (filla de la il.lustre nissaga d'en Garfield i lla Codette) estava gestant. No vaig poder acceptar de seguida, perquè no sabia si trobaria un bon lloc per ella (jo encara vivia a Alemanya i no sabia on cauria quan tornés). Quan es va confirmar que podria viure amb un gat, vaig anar a recollir a la petita gata sense nom, l'única femella de tres germans, la instigadora principal de tota baralla juganera entre ells. Segons la Sir i el Pedro, era la que menys tolerava ser agafada i manegada. I de fet quan la vaig recollir no va callar ni parar quieta fins que la vaig deixar en mans de l'Isa, la seva "padrina".
Aquell dia va ser el primer d'un gran nombre de viatges en tren i metro, que la van curtir davant les carícies dels estranys (és un èxit assegurat entre els viatgers... fotos amb el mòbil, llargues converses sobre gats, mirades embadalides dels infants) i els sorolls de les estacions de tren. Això no vol dir que no li segueixin fent respecte.
Tots els meus esforços perquè la Charlotte (el nom ve de la protagonista femenina de "Werther", de Massenet) sigui una gata avesada a la mobilitat, són deguts a la meva situació vital, també força moguda. Quan la vaig adoptar ja sabia que tornaria a Alemanya en escassos 10 mesos, per tant em vaig proposar suavitzar el màxim possible una de les característiques bàsiques dels gats: la territorialitat. I és que un gat domina el seu territori i abandonar-lo (que no ampliar-lo) no li fa gens de gràcia. Es nota que la Charlotte està còmoda allà on passa més nits (casa seva pròpiament), però de moment ja ha viscut en quatre espais diferents i a partir de Setembre l'espera un cinquè, que procuraré que sigui una nova llar ben acollidora (o sigui, amb moltes superfícies per saltar i rascar ;-) ).
Contradient les expectatives, la Charlotte s'ha convertit en una gata dòcil i juganera, a vegades excessivament impulsiva amb les ungles i els ullals (tothom que em mira les mans sap que visc amb un felí). Et segueix per tota la casa i quan és hora de dormir sempre troba un raconet a prop teu per acompanyar-te en aquesta activitat que li és tan preuada.
És dur acceptar que va entrar a la meva vida per ocupar el buit deixat per la Neira, però els seus encants més que substituir han igualat i ampliat aquell espai de la meva vida.

Quan necessito desconnectar...

Relax